TIZIANO TERZANI (La Toscana)

La Toscana

Marxem de Salon (França) i anem cap a la Toscana (Itàlia). Ens aturem a Campo Tizzoro des d'on fem un parell de rutes: un recorregut pels Apenins i  Orsigna.

A la primera,   molt apropet d'on dormim  al poble de Sant Marcello Pistoiese (Pistoia) hi ha un pont penjant molt xulo "Ponte Sospeso", té 227 metres de llarg i durant un temps va ser el pont penjant més llarg del món. L'any 2017 van inaugurar a Suïssa  "l'Europabruecke" (Pont d'Europa) de 494 metres de llarg,  convertint-se en el més llarg. 

Orsigna

El segon dia anem a Orsigna, per conèixer el poble on va viure Tiziano Terzani, un periodista italià, que va escriure "La fine è il mio inizio" (la fi és el meu principi). Vam sopar a un lloc que ens havia recomenat la Claudia, una amiga italiana. Si aneu per allà us l'aconsellem, és el "Molino di Berto" que ocupa un antic molí que va ser construit a començaments del segle X per fer farina de castanya; fan un menjar tradicional molt bo, i està atès per un personal molt amable.

Tiziano Terzani

"He sigut moltes coses en la meva vida, però al final no sóc res"   

Va néixer el 14 de setembre de 1938 a Florència  i va morir a Orsigna el 2004, va ser un escriptor, i periodista corresponsal de guerra.  Un home aventurer i apassionat que defensava la justicia, i que  aspirava a una societat millor.

El 1969 després de dimitir a Olivetti, va anar a Nova York a estudiar sinología (llengua, història i cultura Xinesa), ja que aquest país li provocava fascinació. I l'any 1971 es va trasladar a Singapur amb la seva dona i els dos fills on va començar una carrera de 30 anys com a corresponsal de guerra per la revista alemanya DER SPIEGEL que el va portar a desplaçar-se pel continent asiàtic.

Va recorrer el món i des d'una visió compromesa que va marcar la seva trajectòria,  va viure en primera persona diferents fets determinants del segle XX: la guerra freda, la Xina maoísta, el apartheid (anteriorment vam fer una entrada sobre Nelson Mandela), la guerra de Vietnam....

L'any 1984 va ser expulsat de la Xina per activitats contrarrevolucionàries; decebut per la seva experiència es va adonar que no es podia aconseguir una societat millor mitjançant guerres i revolucions. Després de viure uns anys al Japó se'n va anar a Nueva Delhi, on reflexions sobre la doctrina de Mahatma Gandhi li van obrir camí a noves experiències espirituals. 

Va arribar a la conclusió que l'única revolució que promou canvis que perduren és la que té lloc dins d'un mateix.

Ha publicat molts llibres, però només n'hi ha tres en castellà: "Un adivino me dijo", "Cartas contra la guerra" i "El fin es mi principio". I un en català: "Un altre tomb, si us plau!: un viatge pel mal i pel bé del nostre temps".

Es va retirar als 58 anys, poc després li van diagnosticar un càncer i va decidir retirar-se a l'Himalaya, on es va prepararar per la mort.

"La fine è il mio inizio" (la fi és el meu principi) 2006 Tiziano Terzani va voler viure els ultims anys de la seva vida amb la seva dona  a la seva casa a Orsigna (la Toscana). Volia morir al seu país d'origen, i allà es va preparar per tancar el cercle de la vida. Li va demanar al seu fill que vinguès a veure'l per últim cop, per explicar-li la història de la seva vida i el trascendental viatge que havia d'emprendre. Després de la mort del seu pare a l'any 2004,  Folco va publicar aquest llibre. Ens el va recomanar el Manel, una gran persona i un gran amic. Ell el va llegir en uns moments díficils i aquesta és la seva opinió: "La primera notícia que vaig rebre de  Tiziano Terzani i del seu llibre El fin es mi principio, li dec a la meva dona, l’Anna. Ella no recorda si fou per casualitat o seguint alguna recomanació que va veure per televisió la versió cinematogràfica de producció alemanya que es va fer d’aquesta obra l’any 2010. Li va impactar tant, que la va gravar i tot seguit la vàrem visionar conjuntament. Recordo que el personatge de Tiziano i la seva història enseguida em van interessar i vaig afanyar-me a aconseguir el llibre i fer-ne la primera lectura completa. Per bona que sigui  la versió cinematogràfica, que sens dubte ho és i val la pena, res és comparable a la lectura pausada i reflexionada del text escrit, que es llegeix amb una gran facilitat atesa la seva fluïdesa narrativa. Val a dir que el moment en que aquest llibre va sortir al meu encontre era el moment adequat. Amb trobava jo, com ell, en una edat ja avançada i amb un  diagnòstic, que podia fer  preveure que havia arribat l’hora d’anar-se preparant per encarar el que en termes generals en diuen, la fase terminal. L’enfoc de Tiziano m´ha servit tant, que des d’aquest moment, i d’això ja en fa uns anys, ha esdevingut una de les meves estrelles guia. El fi és el meu principi, reflecteix exactament el sentit de la vida per aquells que estem convençuts que la nostra realitat transcendeix la nostra corporeïtat. Sovint ens aferrem a identificar la nostra existència amb la nostra corporeïtat, creiem que som el nostre cos, sense veure que aquest està orientat a la seva extinció, i no per això deixem d’existir.  El llibre comença amb una reflexió impactant: sabent que la seva malaltia avança i li resta ja poc temps, li confessa a la seva dona, “si ara sortís un nou medicament, una pastilla, que fos capaç de fer-me viure deu anys més, no me la prendria. Perquè no voldria viure deu anys més. Per què? Per fer el que ja he fet?”. A partir d’aquesta reflexió fa un repàs de tota la seva vida i hi descobreix que totes les decisions que ha pres al llarg de la seva existència segueixen el que ell anomena un “fil conductor invisible” que ho acaba relligant tot i donant-li sentit a la seva existència. Aquest fil conductor no és altre cosa que el que els pensadors antics anomenaven ratio o raó de ser. I és que per Tiziano, les coses no passen perquè si, sinó que responen a una ratio que sovint se’ns escapa, i que no és perceptible des de la immediatesa. Només mirant amb la deguda perspectiva es fa perceptible. Comparteixo aquests pensaments, i el seu exemple m’ha ajudat i estimulat també a intentar aprofundir en aquesta  direcció. Recomano vivament aquest llibre, que no em canso d'anar rellegint!" Manuel Palou Maig del 2019 Moltíssimes gràcies Manel per compartir aquest llibre i tants altres bons moments!

 

NOSTRADAMUS (La Toscana)

(Michel de Nôtre-Dame; Saint-Rémy-de-Provence 1503 - Salon, 1566)

A Salon-de-Provence vam veure que hi havia la casa museu de  Nostradamus, una escultura, establiments que portaven el seu nom i que el 18 i 19 de maig d'aquest any es celebrava el V festival Nostradamus. Aquest nom em sonava a discrepància, però no sabia ben bé de què, així que vaig decidir esbrinar-ne alguna cosa més.  

He descobert, que Nostradamus,  va viure i morir a Salon.  Va ser un metge i astròleg francès,  que els seus avis ja eren molt bons en medicina i matemàtiques. Els seus avantpassats eren jueus i  davant d'un edicte que amenaçava als que no es convertien, el besavi va decidir batejar-se amb el cognom de Nostredame, que més  endavant ell el convertirà en Nostradamus. Va néixer  en el catolicisme, rodejat de savis que el van iniciar en les matemàtiques i a endinsar-se en l'astrologia i l'art de la medicina i la farmàcia.

A Avinyó i Montpellier va estudiar lletres, tenia una memòria infal·lible. Quan tenia 22 anys durant una  epidèmia de pesta  va inventar unes pólvores  preventives que van tenir molt èxit.

Expliquen que passejant per Gènova va trobar un monjo franciscà, i Nostradamus es va agenollar davant d'ell, tothom es va quedar parat, i ell va dir que estava rendint el degut respecte a la Santedat. L'any 1585 aquest monjo "Peretti" seria el Papa de Roma Sixto V.

Es va instal·lar a Marsella i es va dedicar a fer d'apotecari i a elaborar perfums, després se'n va anar a Salon on va obrir una consulta on preparava olis i pocions contra tot tipus de mals. Diuen que va fer un ungüent que curava l'esterilitat i que els ingredients eren:  orina de xai, sang de llebre, pota esquerra de mustela submergida en vinagre fort, banya de cérvol polvoritzada, fems de vaca i llet de burra.  Sembla ser que va fer servir aquest remei per curar a la Catalina de Mèdicis de Florència casada amb  Enric II,  una dona supersticiosa i que va trobar en Nostradamus el que necessitava. Havia estat 11 anys sense  fills i després de tastar la fastigosa poció  en va tenir 10.  



"Això Nostradamus ho va preveure fa segles".

 El 1555 va publicar el llibre de profecies anomenat "les Propheties" del qual, des de la seva mort, no s'han parat de fer noves edicions. Aquest llibre ha provocat molta controvèrsia  i en segueix provocant. Hi ha gent que diu que les seves prediccions s'han complert. A mi em sembla, que s'ha de ser un geni de les endevinalles per entendre-les, ja que són molt complicades.  

Per exemple, una de les seves profecíes  que diuen (els seus seguidors) que es referia a les bombes d'Hiroshima i Nagasaki: "Cerca de las puertas y dentro de dos ciudades, habrá dos azotes como nunca vio nada igual, hambre, dentro de la peste, por el hierro fuera arrojados, pedir socorro al gran Dios inmortal". 



Són poemes de quatre estrofes, amb alegories , símbols o amb claus, com deia ell.  Díficils de preveure però el que és cert és que quan hi ha un gran aconteixement o una catàstrofe els seus seguidors troben el quartet hi diuen "Això Nostradamus ho va preveure fa segles".

Fonts i més informació:

https://www.biografiasyvidas.com/biografia/n/nostradamus.htm
https://www.festivalnostradamus.com/

https://www.salondeprovence.fr/

GUARDIANS DE LA CIUTADELLA (La Toscana)

A casa ens agrada molt viatjar, i sovint aprofito els llargs recorreguts per llegir.  Aquest és un dels motius pel que l'enllaç sigui viatgemllegint.

 

Avui començarem un viatge per Itàlia, que de ben segur tindrà més d'una entrada. Un recorregut  que ens portarà a descobrir els motius que ens han portat a la Toscana, el nostre pas per França, els llibres que m'he llegit pel camí, anècdotes i llocs magnífics per conèixer.

 

Vam sortir un divendres a les 3 de la tarda, direcció a la Toscana amb la intenció de parar-nos a dormir a França. Vam aturar-nos a Salon-de-Provence, un lloc molt agradable amb un nucli històric petit però molt bonic. Hi va viure  i morir Nostradamus i la seva casa ara és un museu. Vam poder veure el Castell de l'Emperi i la torre del rellotge. A mi em va agradar molt la Font  "Moussue" que vol dir molsa, vaig tenir la sensació que era la Font dels follets.

 

Aquest viatge, m'he llegit la nova triologia de la Laura Gallego, "Guardians de la Ciutadella"

M'ha agradat moltíssim, és un llibre mot interessant, a cada pàgina hi ha contingut nou, que fa que t'hi enganxis i que vagis descobrint per tu mateix coses, que potser després t'explicarà o no. Quan te'l llegeixes et ve molt de gust compartir els teus descobriments, ja que et sents com un detectiu . Et va reservant sorpreses que no esperes.

Els personatges, excepte els protagonistes són bastant efímers, ja que habiten en un món poblat de monstres. Així, que al principi, quan no t'ho esperes, i li agafes afecte a algún personatge  i de sobte mor, és bastant impactant. Si us agraden els monstres, aquí en teniu uns quants i ja que la descripció física que fa l'escriptora és poc definida, els podreu crear a la vostra imaginació.

SINOPSIS

El bestiari de l'Axlin

L'Axlin viu en un poble de l'oest on és l'única que sap escriure i llegir, marcada per un terrible succés a la infància, decideix marxar per buscar informació sobre els monstres, com detectar-los i com protegir-se. En aquest viatge, amb dos venedors ambulants molt divertits descobrirà que hi ha una vida millor més enllà de la dels pobles d'on ve.




El secret de Xein

Durant el seu viatge coneixerà molta gent, en especial un noi anomenat Xein, que l'embarcarà en una aventura, de la que no s'oblidarà i per la que lluitarà silenciosament. A la seva nova feina, coneixerà a Dex i es faran molt amics...



La missió de Rox

Finalment, descobriran en el més intern de la ciutat "perfecta" 

un secret que ningú sap, que tothom està en mans de una persona que mou tots els fils, aquesta persona té contactes, i molts. 
Aquesta persona és...