Quan obres aquest llibre entres en un món on el dol i la traïció es barregen en una trama envoltada de sensibilitat. La Paula es troba davant d'una doble pèrdua: la mort inesperada de la seva parella, el Mauro, qui li anuncia l'acabament de la seva relació just abans del fatídic accident L'autora ens guia a través del laberint de pensaments de la protagonista, oferint-nos una visió crua i sincera del seu dolor i ràbia, i alhora de la seva determinació per superar-los.
Aquesta obra captura l'essència de la vida quotidiana i la converteix en una narrativa extraordinària. La Paula, amb tota la seva complexitat, ens permet endinsar-nos en el seu món interior, on el dolor i la traïció s'entrellacen amb la necessitat de redempció i el desig de continuar endavant.
Marta Orriols ens ofereix una obra profunda i esperançadora, plena d'emocions i narrada amb una sensibilitat que captiva des de la primera pàgina fins a l'última.
Curiositats:
Resulta que, justament abans de llegir aquest llibre ens havíem submergit en la lectura de Nosaltres en la nitde Kent Haruf, i quina ha estat la nostra sorpresa quan a la pàgina 105 d'aquest llibre trobem aquest text "entro al llit sense son i reprenc la lectura d'una novel·la en què una dona gran i vídua proposa a un veí del mateix perfil dormir junts i fer-se companyia a les nits. Tenir-se l'un a l'altre per parlar una estona abans d'anar a dormir, sentir el caliu humà sota els llençols, res més" laProtagonista d'Aprendre a parlar amb les plantes està llegint Nosaltres en la Nit.
És sorprenent com les històries es conn ecten de manera inesperada, reforçant la riquesa de les experiències humanes i la seva representació en la literatura.
(Llicenciada en història i antropologia, escriptora i traductora)
En un món on la pressa és la norma i la tecnologia ens envolta constantment, Maria Belmonte ens convida a desconnectar i a fer camí endinsant-nos en la serenitat de la naturalesa. Los senderos del mar no és només un recorregut per la costa basca, sinó també un recull de descobriments, reflexions i experiències que ens fan repensar la nostra relació amb el món que ens envolta.
En el seu recorregut l'escriptora entrellaça la història, l'antropologia i l'ecologia, portant-nos en un viatge que va molt més enllà d'una observació paisatgística. Ens submergeix en un camí ple de secrets i històries on cada pas ens acosta una mica més a l'essència de la terra.
Però a banda de les seves descripcions detallades, el que ens ha semblat molt especial d'aquest viatge a peu és aprendre a apreciar la bellesa de les petites coses, a escoltar la història de les roques, i sentir-nos part d'una terra en constant canvi.
Los senderos del mar no és només un llibre, és una invitació a la contemplació, a la connexió i a la renovació en la simplicitat d'un passeig per la natura.
Algunes de les curiositats i petits descobriments que hem trobat al llibre:
Lord Byron va ser el primer a creuar nedant l'estret dels Dardanels l'any 1810.
Els roures van sorgir al cretaci, van conviure amb els dinosaures.
Eucaphalartos woodis és l'arbre més solitari del món i es troba al Reial Jardí Botànic de Kew a Londres. És un mascle i si no apareix un exemplar femella a cap lloc de la terra, l'espècie desapareixerà.
Mary Anning va descobrir el primer ictiosaure, una estranya criatura de més de 5 metres de longitud. Algunes de les seves troballes estan al museu d'Història natural de Londres. Tenim un post sobre ella al blog, el podeu trobar fent click aquí.
També us deixem algunes de les fotografies que vam fer seguint les rutes del viatge, per a que us agafin ganes de gaudir d'aquest meravellós paisatge!
És l'última novel·la de la trilogia de Vicenç Llorca. La primera va ser Tot el soroll del món (2011) i després Aquell antic missatge de l'amor (2018). L'amor, l'art, la vida i la recerca de la felicitat són els eixos en comú d'aquestes obres que se succeeixen cronològicament.
Un reconegut músic gironí, després de separar-se, decideix retirar-se a Organyà amb el propòsit de culminar la seva trajectòria amb la creació d'una simfonia. El retrobament amb un amor de joventut i la bellesa dels paisatges de l'Alt Urgell i Andorra seran la seva inspiració per a la composició.
Simfonia de tardor és un homenatge a la música a través del compositor Robert Shumann i la seva simfonia "Primavera".
Un llibre que ens ha portat a fer un bonic recorregut sota la impressionant paret de la serra del Cadí, a conèixer petits pobles com Cava, Ansovell, El Querforadat i Arsèguel que tenen com a teló de fons la cara nord d'aquesta serra.
Ens ha fet passar unes bones estones musicals, emocionant-nos amb el Cant dels Ocells i el discurs d'agraïment de Pau Casals a la seu de les Nacions Unides l'any 1971. Recordant Memory del musical "Cats" de l'Andrew Lloyd Webber estrenat l'any 1981, i escoltant-la amb la magnífica veu de la Barbara Streisand tal com ho fan el Marc i l'Emma a la novel·la.
De ben segur que continuarem gaudint de les altres sortides i de la música de Simfonia de tardor.
La Sargantana negra (Podarcis lifordi lifordi) amb un ventre blau metàl·lic, és una sargantana que només es troba a l'Illa de l'Aire, l'illa de la Mencia. És un petit illot que es va separar de Mallorca fa uns 9.000 anys. Aquest fet li ha permès evolucionar de forma independent i aïllar el seu territori dels depredadors introduïts per l'home en èpoques posteriors.
És una subespècie de l'espècie Podarcis lilfordi endèmica de l'arxipèlag i la més espectacular, no tan sols pel seu color i aspecte negre, sinó també pel seu importantíssim paper que desenvolupa en l'ecosistema de l'illa de l'aire.
"Náufragos de la evolución" del menorquí Toni Escandell, és un magnífic documental sobre la relació existent entre la sargantana negra endèmica de l'Illa de l'aire i la planta rapa mosquera, un fenomen natural únic.
La sargantana negra utilitza la rapa mosquera com a substrat de termoregulació, ja que es tracta d'una planta amb capacitat de produir calor i durant la primavera pot aconseguir temperatures fins i tot superiors a les de les roques circumdants. La calor i l'olor produïda per la rapa mosquera atreu les mosques, autèntica imitadora d'un cadàver en descomposició. Una fracció de les mosques és també atrapada per aquests rèptils que s'escalfen damunt les rapes (fulles modificades). La rapa mosquera és àmpliament compensada per la intensa dispersió de les llavors que duen a terme les sargantanes després de consumir els seus fruits.
Avui volem compartir el que hem après sobre aquests animalons, aquest ha estat un altre descobriment del llibre de l’Olivia Judson, “Consultorio sexual para todas las especies” .
Les esponges pertanyen a un dels grups d'animals més antics del planeta, poden arribar a viure milers d'anys i n'hi ha gairebé en tots els ecosistemes aquàtics. La regadora de Filipines és una esponja marina.
Majoritàriament viuen en zones fosques o de penombra, creixen enganxades al substrat desenvolupant formes molt diverses. El seu cos està format per capes de cèl·lules diferents i unes espícules o fibres en mode d'esquelet que donen rigidesa a l'esponja. La composició d'aquestes espícules potser calcària, silícia o còrnia en funció de l'espècie, la de la regadora és silícia.
No tenen òrgans i són els únics animals que no tenen sistema nerviós.
Fan passar aigua de mar pel seu interior i retenen petits organismes planctònics i partícules de matèria orgànica per tal d'alimentar-se, agafen l'oxigen que necessiten i expulsen l'anhídridcarbònic.
Tot i que no tenen mobilitat no són preses fàcils, tenen mecanismes de defensa de gran eficàcia: poden generar substàncies químiques tòxiques que rebutgen els agressors o els competidors pel substrat.
Es poden reproduir sexualment o asexualment. Són majoritàriament hermafrodites, és a dir un mateix individu reproduiex cèl·lules masculines i femenines
Euplectella aspergillum
Va ser anomenada per primer cop l'any 1841 pel zoòleg anglès Richard Owen (1804-1892), qui la va descriure com una de les més boniques i estranyes produccions marines de les Illes de Filipines. El seu extrem té una forma que recorda el d'una regadora, per aquests motius s'anomena "Regadora de Filipines".
Viu entre 100 i 1000 metres de profunditat a aigües fredes. El seu esquelet és molt bonic i complex. Té una forma allargada. El seu cos està compost íntegrament per espícules silícies, per això també se la coneix com a "Esponja de vidre". Formen una xarxa que confereix una gran rigidesa al cos de l'esponja i facilita la seva existència a grans profunditats. A un dels extrems una cabellera d'espícules li serveix per a subjectar-se als fons on viu.
Aquesta esponja també és coneguda com a "Cistella de flors de Venus",
Sovint a dins hi viuen una parella de crancs de l'espècie Spongicola japonica que van entrar quan eren larves i hi conviuran per sempre perquè no en podran sortir un cop han crescut. Aquesta és una relació de simbiosi mutualista o comensal en què els crancs viuen alimentats i protegits per l'esponja i l'esponja es deslliura de paràsits. Al Japó aquesta relació entre les dues espècies simbolitza la idea d'una relació per sempre. Per aquest motiu aquesta esponja es fa servir com a regal per a les parelles quan es casen.
La regadora de Filipines també és una mostra més de com la natura inspira la tecnologia. Com ja feia Leonardo Da Vinci mirava el món natural per inspirar-se en les solucions, una idea coneguda com a biomimicria. Diuen que la seva estructura enreixada va inspirar el disseny del Gherkin a Londres, que també imita la capacitat per canalitzar l'aigua mitjançant l'ús de ventilacions al nivell del sòl i una forma en espiral per dirigir el flux del vent, reduint el 50% les necessitats d'aire condicionat.
Fa uns mesos, vam fer un treball sobre el cargol poma (pomacea maculata), una espècie invasora que actualment representa un problema pels arrossars de l'Ebre. I hem pensat que voliem compartir-ho amb vosaltres.
EL CARGOL POMA TACAT
Una espècie invasora provinent d’Amèrica del Sud
Introducció
En aquest treball, he estudiat el cargol Poma Tacat (Pomacea Maculata), exposant una descripció de l’espècie, del seu hàbitat i el seu nínxol ecològic. També he descrit l’ecosistema receptor, he parlat de la cadena tròfica, els factors abiòtics principals i com va arribar aquesta espècie al Delta de l’Ebre. Què suposa per als arrossars, com va arribar-hi i què s’està fent per evitar que s’expandeixi més, són altres preguntes que també he respost en aquest treball.
Desenvolupament
Nom científic: Pomacea Maculata
Classificació:
Filum Mollusca
Classe Gastropoda
Família Ampullariidae
Gènere Pomacea
Són herbívors, s’alimenten de vegetació aquàtica, algues i plantes en descomposició. Ponen aproximadament uns 2000 ous sobre plantes o roques fora de l’aigua. Els ous tenen un color rosa molt brillant i acaben sent blanquinosos. Al cap de dues setmanes els ous eclosionen i en surten cargols de pocs mil·límetres. 2-3 mesos després, les cries ja estan llestes per reproduir-se. Poden viure 4-5 anys i poden arribar als 15 cm. El període reproductiu al Delta de l’Ebre s’inicia a l'abril-maig i finalitza a l’octubre-novembre.
És originari d’Amèrica del Sud, un dels seus hàbitats és el riu Paranà. És un animal d’aigua dolça que habita en zones pantanoses, però gràcies a la seva morfologia i capacitat d’adaptació pot sobreviure a concentracions salines elevades i en
condicions de sequera. El seu nínxol ecològic és el consum de plantes aquàtiques i algues.
• Tipus d'ecosistema i bioma al qual pertany:
El cargol poma es troba al Delta de l’Ebre en zones pantanoses d’aigua dolça, principalment als arrossars. Tot i que el bioma en el qual es troba el delta, és el bosc mediterrani, té un ecosistema propi molt divers, ric i característic, que es troba en equilibri entre la confluència de l’aigua dolça i l’aigua salada.
Ja que l’espècie habita bàsicament en els arrossars, ens centrarem en les característiques d’aquest ambient.
El factor abiòtic més característic d’aquest medi és el fet que es troba inundat amb aigua dolça gran part de l’any (durant tot el procés de cultiu de l’arròs). De novembre a abril els camps s’assequen i el sòl es transforma en una massa de fang amb una salinitat regulada tant per al conreu com per als cicles d’inundació-dessecació.
Per altra banda la temperatura, les precipitacions, la humitat i la llum són les característiques dels ecosistemes mediterranis (temperatures suaus amb hiverns freds i estius calorosos, precipitacions abundants a la primavera i a la tardor, radiació solar mitjana i humitat elevada).
La biocenosi dels arrossars és molt diversa i hi trobem des de crustacis fins a aus.
Productors: Arròs (Oryza sativa), xufa (Cyperus longus), el mill (Echinochloa crus-galli), la presseguera (Ammannia coccinea) i la llengua d'oca (Potamogetumnodosus).
Consumidors: L’argiope dels sorrals (Argiope lobata), libèl·lules, serps d’aigua (natrix maura) i les granotes (Hyla meridionalis), entre d’altres.
Descomponedors:Com per exemple el cuc de terra vermell (Lumbricus Terrestris).
A la base hi trobaríem les plantes i les algues (a causa de la poca estabilitat de terra no hi ha quasi arbres).
Després, al primer “esglaó” hi trobaríem alguns artòpodes herbívors, en especial mamífers com els rosegadors i algunes aus (aquí també hi trobaríem mol·luscs i el cargol poma).
Per últim, trobem insectes que s’alimenten dels herbívors, com algunes aranyes, libèl·lules… Diverses aus com el martinet blau (Egretta garzetta), mamífers insectívors com les musaranyes o diversos amfibis els quals han adaptat la seva dieta.
• Causes de la introducció en l’ecosistema receptor.
Aquest cargol que prové d’Amèrica del sud va ser introduït a Taiwan com una espècie per al consum humà. Però al no tenir èxit, les granges destinades a la cria d’aquest animal van ser abandonades. Com a conseqüència dels tifons típics d’aquella zona, els cargols van arribar al medi natural i en poc temps es van expandir cap a tot el sud-est asiàtic, convertint-se en una plaga molt greu per als arrossars.
Es creu que al Delta de l’Ebre va arribar a causa d’un descuit d’un particular que els tenia a casa, ja que aquests cargols s’utilitzen molt als aquaris perquè els netegen. També pot haver-se produït a causa d’un contacte amb embarcacions provinents d’un lloc on hi ha la plaga. Tot i que la causa més probable és a causa d’una negligència de l’empresa Promotora Barma (una empresa de venda d'espècies exòtiques) la qual ja havia tingut denúncies perquè alguns peixos havien acabat als canals dels arrossars. Això va obligar-los a posar una reixa, però segons habitants de la zona, la van treure perquè s’havia de netejar cada dia i era una pèrdua de temps per als treballadors. Així que segurament va venir d’aquesta empresa.
La pomacea maculata s’alimenta de la planta d’arròs mentre creix o quan rebrota (el fillolat), això fa que el govern i els pagesos hagin de destinar grans inversions per evitar que la plaga acabi amb les plantacions d’arròs. Una inversió de més de dos milions d’euros, que no han donat resultats gaire prometedors per als productors d’arròs.
• Què s’està fent per aturar-ho?
Al Delta, el que es fa és protegir les entrades als camps amb malles o reixes per evitar que entrin. A més els canals es netegen periòdicament per extreure’n els exemplars que hi hagi i s’aplica un verí natural anomenat saponina. Un cop recol·lectat es cremen els rostolls (les arrels que queden sota terra després de la recol·lecció). També, el que està donant més bons resultats és l’assecament dels camps i la posterior inundació amb aigua salada, ja que el cargol poma tacat és un mol·lusc d’aigua dolça. Fora de Catalunya s’estan utilitzant productes químics com la cinàmida càlcica (que està tenint molt bons resultats al Japó) o el Neu1184m (que es produeix a Alemanya i aquí està prohibit). A més, el 2012, la Unió Europea va prohibir la importació, la cria i la tinència de qualsevol espècie de cargol poma (pomacea) a tot el territori europeu.
Conclusions
Introduir espècies exòtiques és un perill pels ecosistemes i pot tenir conseqüències molt negatives tant biològica com econòmicament. Crec que s’hauria de conscienciar a la població que tenir espècies exòtiques a casa no és un joc, és una responsabilitat molt gran, ja que com ja hem vist cada espècie té el seu paper corresponent dins un ecosistema i alterar la xarxa tròfica pot tenir conseqüències nefastes. Un clar exemple n’és l'ecosistema mediterrani, un ecosistema molt ric i amb moltes espècies que si s’altera encara que sigui mínimament, provoca greuges en les altres espècies de la xarxa tròfica. Introduir noves espècies, sigui per a l’extinció d’una plaga o per a gaudi dels humans, com poden ser plantes de jardí o animals per caçar-los, acaba suposant un greu problema per a l’ecosistema receptor.
"Estudiar la natura ens portarà a descobrir secrets meravellosos i ens ajudarà a estimar-la com es mereix"
Suposo que alguna vegada heu sentit a parlar de l'insecte pal. A l'escola sempre n'havíem tingut i era molt divertit agafar-los i deixar-los per sobre de la taula de l'aula de ciències (ara que hi penso, pobrets! Viure en una gàbia...). Però, avui us venim a explicar unes quantes curiositats que potser no sabíeu...
Els insectes pal, junt amb els insectes fulla, estan inclosos dins de la família dels fàsmids (phasmatodea) són especialistes en el camuflatge, coneguts amb aquests noms per la seva similitud amb les branques i amb les fulles. Són ovípars i s'alimenten de fulles. La respiració la realitzen a través d'uns petits orificis espiracles, situats al llarg del seu cos, que es van separant i empetitint per portar l'oxigen directament a les cèl·lules. Tenen hàbits nocturns, són molt difícils de veure, a no ser que en aquell moment s'estiguin movent. Hi ha aproximadament unes 2500 espècies diferents.
Curiositats:
Sabies que...
Tot i tenir molt poca mobilitat estan gairebé a tot el planeta? Les femelles plenes d'ous per tal d'oferir una vida millor als seus progenitors, es deixen agafar i menjar per un ocell, els ous tenen una capa protectora que els fa molt resistents (entre el 5 i el 20%) aconsegueixen sobreviure, després l'ocell defecarà a prop de noves plantes a on els insectes començaran la seva vida.
Si els agafa un depredador poden desfer-se de les seves extremitats per escapar-se?
Poden estar 10 setmanes copulant sense descans? Això ho fa el mascle per evitar que cap altre mascle s'acosti a la femella. Per sort, només mesura la meitat que la femella així que ella el pot portar d'un lloc a l'altre!
Hi ha una espècie d'insecte pal que es pot reproduir sense la necessitat d'un mascle? A més, contra tot pronòstic, l'asexualitat d'aquesta espècie no l'ha portada a l'extinció, ja que porten més d'un milió d'anys sense copular.
L'altre dia vam veure, per sorpresa nostra, que els lliris de barraca que havíem plantat feia molt de temps al mur de pedra seca havien florit!
Al lliri blau també se l'anomena " lliri de barraca" perquè es plantava als sostres de les barraques de pedra seca per fer-los més bonics, més resistents i també, impermeables.
Normalment tenen entre 3 i 6 pètals, els 3 exteriors s'obren cap a fora mentre que els 3 interiors es queden tancats.
CURIOSITATS
Van Gogh en va fer un quadre:
També se n'ha fet un conte:
Hi havia una vegada, en un regne llunyà, un rei just i bo que tenia tres fills. Un dia va emmalaltir greument i va cridar a tots els metges del regne que li van dir que la seva malaltia era incurable, menys l'últim, que li va dir que per salvar-se havia d'olorar la flor del lliri blau. Així que el rei va decidir que el fill que li portés la flor, seria l'hereu al tron. Els tres fills van sortir a buscar la flor del lliri blau.
De camí van trobar una velleta que els va demanar una mica de menjar, els dos fills grans no li van voler donar, però el tercer li va oferir un bon tros de la coca que portava. La velleta, que en realitat era una fada li va donar les indicacions per trobar la flor del lliri blau. El fill petit, content va anar a buscar-la i quan tornava per dur-li al seu pare va trobar els seus dos germans. El germà gran, embogit per la ràbia, li va prendre la flor blava i el va enterrar a la vora d'un riu per ofegar-lo. Per sort, el mitjà, sense que ho veies el gran, va clavar canyes allà on hi havia enterrat el germà petit per a que pogués respirar.
Un cop a casa, el germà gran li donà la flor al seu pare i es convertí en l'hereu.
Al cap d'uns dies, un pastor que passava per allà va fer-se una flauta amb una de les canyes que havia clavat el mitjà i quan començà a tocar, la flauta va cantar:
"Passa, passa bon germà,
Passa passa i no em nomines,
Que m'han mort en riu d'arenes
Per la flor del lliri blau"
I sorprès va anar tocant la flauta pel poble fins que va passar per davant del palau, des d'on el rei esperava al seu fill petit. Quan ho va sentir, ensumant-se el que havia passat, li va demanar al pastor d'on havia tret la flauta i el va acompanyar al lloc, allà van trobar al germà petit viu, de miracle. Un cop explicat el que succeí, el rei va desterrar el germà gran, va perdonar el segon i va convertir en hereu al petit.
Conte contat, ja s'ha acabat.
(Aquest conte jo l'havia escoltat canviant la flor del lliri blau per la flor de panical).
I un poema simfònic composat per Joaquín Rodrigo:
És una peça interpretada per tota l'orquestra, basada en un poema.
En castellà:
En castellà lliri es pot dir o lirio o azucena! Potser ja ho sabíeu però a nosaltres ens ha sobtat.
Espero que hàgiu descobert alguna cosa nova sobre els lliris!! Fins aviat!
Biòloga marina i ecóloga precursora del moviment ecologista
No se oía ni el más leve sonido de cantos de pájaros. Yo estaba sobrecogida, aterrada. ¿Qué es lo que está haciendo el hombre de nuestro perfecto y bello mundo? "Primavera Silenciosa" Rachel Louise Carson
Rachel Louise Carson (Springdale, Pennsylvania, 1907-Silver Spring, Maryland, 1964), estimava la naturalesa i estimava escriure. Els seus llibres han jugat un important paper en la posada en marxa de la consciència ambiental moderna i en el canvi de visió de l'ecologia; d'una matèria únicament científica a una matèria d'interès social.
Els seus llibres:
1941, Under the Sea Wind. (Bajo el viento oceánico)
1951, The Sea Around Us (El mar que nos rodea)
1955, The Edge of the Sea.
1962, Silent Spring (Primavera Silenciosa)
1965, The Sense of Wonder (El sentido del asombro)
The Sea Around (El mar que nos rodea), producte del seu treball científic, en el que realitza un apassionant viatge per les interioritats del mar. S'ha convertit en un clàssic indiscutible i ens recorda la imperiosa necessitat de preservar la naturalesa i la vida en totes les seves formes.
Silent Spring (Primavera silenciosa), un llibre que denuncia l'ús excessiu de pesticides i que va contribuir a iniciar l'actual i moderna consciència ambiental, protegir el medi natural i a fomentar el compromís que té la humanitat amb el medi ambient per assegurar a la supervivència de les generacions posteriors. La condició de ser dona, amb independència de criteri i amb una gran qualitat per escriure temes científics d'una forma amena i clara pel públic, van crear-li grans enemics, sobretot en el món industrial i polític.
Amb aquest llibre i el seu testimoni, va ajudar a crear l'Agència de Protecció Ambiental (EPA) dels Estats Units, i a controlar l'ús del DDT i altres pesticides.
"Por primera vez en la historia del mundo, todo ser humano está ahora en contacto con productos químicos peligrosos, desde el momento de su concepción hasta su muerte… Se han encontrado en peces en remotos lagos de montaña, en lombrices enterradas en el suelo, en los huevos de los pájaros y en el propio hombre, ya que estos productos químicos están ahora almacenados en los cuerpos de la vasta mayoría de los seres humanos. Aparecen en la leche materna y probablemente en los tejidos del niño que todavía no ha nacido".
El passat 30 d'agost vaig anar a la presentació del llibre i inauguració de l'exposició "El camí dels molins" de la Camil·la Pérez i la Roser Guasch. La sala estava plena i la presentació va ser molt original.
Vaig passejar per l'exposició tot mirant els dibuixos colorits imaginant que era al mig del bosc sentint l'olor d'una flor, la fressa de les fulles d'un arbre o admirant el color viu d'un fruit. Les aquarel·les, delicades, que com explicava la Camil·la no busquen fer una funció botànica sinó captar l'essència, el moviment, la llum i l'ombra de les plantes, omplen de color les parets de la sala del Portal del Pardo del Vendrell.
El llibre és una obra especial perquè ha estat creada a quatre mans però també perquè quan l'obres, i vas passant les pàgines, vas despertant els 5 sentits. A través de pensaments i il·lustracions, la Roser Guasch i la Camil·la Pérez han descrit d'una manera poètica les flors del camí dels molins, una ruta que connecta 3 antics molins fariners. La Camil·la en feia els dibuixos a aquarel·les i la Roser hi dedicava unes boniques paraules.
Un viatge a la natura a través de les parets del Portal del Pardo i de les pàgines de paper.
Una exposició i un llibre totalment recomanable, amb paraules i aquarel·les plenes de passió i sentiments que s'encomanen,
L'exposició estarà al portal del pardo, fins al dia 28 de setembre.
Felicitats per aquest projecte meravellós!
Us adjuntem el vídeo de presentació, fet per en Ton Barnadas.
El dragó, aquest animaló que de ben segur algun cop heu trobat a la paret d'alguna casa, i que molta gent confon amb un llangardaix, és en realitat ni més ni menys un parent, força llunyà, tot s'ha de dir, del dragó de Komodo.
Rep molts noms, dragó comú, dragó negre, dragolí, talla-robes, menja-robes, rata-robes, esgarra-robes, esqueixa-robes (o esquitxa-robes) o simplement dragó (o andragó). Tot depèn de la comarca... Nosaltres a casa sempre l'hem anomenat dragó o dragonet.
Antigament es creia que es menjava la roba, d'aquí alguns dels noms amb els quals se l'anomena, però realment s'alimenta d'insectes, entre ells, les arnes!
I d'on m'ha vingut la dèria de parlar dels dragons? Doncs perquè ahir, mentre sopàvem n'hi havia un al sostre, vam començar a preguntar-nos com es podien aguantar cap per avall. Cadascú deia una cosa diferent, així doncs com que no hi havia acord, vaig decidir buscar-ho. La resposta és perquè tenen 12 làmines subdigitals adhesives, que li permeten enfilar-se per les parets i sostres. Però ens va quedar un dubte, ja que només tenen els adhesius als dits, com se li aguanta la cua?
No hem trobat la resposta encara, però continuarem la recerca!
Són de color marró amb rugositats, que li permeten camuflar-se amb les roques on normalment habita, i la seva coloració canvia segons si és de dia o de nit. Mesuren entre 5 i 15 cm, i la cua fa la meitat de la longitud de l'animal, les femelles tenen ungles a tots els dits, mentre que els mascles només en tenen al 3r i 4t dit. Els mascles solen ser més grans que les femelles.
Els petits dragonets, que neixen d'ous, normalment la femella en pon entre 1 i 2 i poden arribar a fer 3 postes a l'any, surten de l'ou al cap de 4 mesos i mesuren 5 cm.
Prenen al sol al matí i després s'amaguen fins a la nit, els agrada estar-se quiets al costat de la llum.
Una altra curiositat és que la cua, de la que es poden desprendre en cas de necessitat, quan els torna a sortir, surt llisa, sense rugositats!
