EL CALAMAR GEGANT

“Quan volem imaginar paradisos verges, ens adonem que només existeixen a la imaginació.” 

Si no fos pel Pep, segurament aquest llibre no hauria arribat a les nostres mans, però gràcies a la seva recomanació, El calamar gegant, de Fabio Genovesi, ens ha sorprès, remogut i fet pensar. I molt.

Aquesta lectura comença parlant d’un animal misteriós dels abismes marins, però ben aviat ens adonarem que aquest calamar és només una excusa per endinsar-se en qüestions molt més profundes: la condició humana, la ignorància, la tendresa, la pèrdua de la connexió amb la natura...

La seva manera d’escriure és propera, irònica i aparentment desendreçada. Salta d’un tema a l’altre com ho fa el pensament quan es deixa portar per les emocions. A l'inici pot desconcertar, però aquest caos aparent és el que fa que la lectura sigui viva, intensa i profundament humana. Parla d’exploradors, de criatures impossibles, de fosses marines, però també de família, de records, de veritats incòmodes i de mentides necessàries.

Fa un recorregut fascinant per trobades (reals o llegendàries) amb el calamar gegant, a través de figures sovint oblidades com Erik Pontoppidan, el capità Goosen o Pierre Denys de Montfort. I també Mary Anning, que va fer descobertes extraordinàries però va ser ignorada pel fet de ser dona. Genovesi aprofita aquestes històries per fer-nos reflexionar sobre com ens relacionem amb el desconegut, amb el mar, amb allò que ens supera. I en com sovint preferim una explicació —encara que sigui falsa— abans que acceptar el misteri.

Però si alguna cosa ens ha colpit especialment és la seva mirada sobre la crisi ecològica. El mar està morint, i nosaltres amb ell. Parla d’animals que confonen el plàstic amb aliment, de bosses que s’assemblen massa a tentacles, d’illes de deixalles que suren a l’oceà... I ens recorda, sense artificis, que això no és ficció, sinó la nostra realitat. Com diu Genovesi: “som nosaltres el verí de la vida. Som l’herbicida de la bellesa.”

El calamar gegant ens convida a aturar-nos i respirar. A recuperar una mirada més lenta, a deixar espai a la bellesa de les coses petites que sovint passen desapercebudes. Llegir-lo és com deixar de tocar de peus a terra per una estona i submergir-se en un mar obert, sense mapa ni mesura.

És un llibre que t'acompanya molt més temps del que dura la lectura. I potser, com a nosaltres, us encomanarà el desig de perdre-us una mica per trobar allò que val realment la pena: la pregunta sense resposta, la diferència que incomoda, l’estranyesa que salva. Ens convida a perseguir les passions amb el cor ple i la ment oberta. Genovesi també ens recorda que no cal arribar a cap meta per viure intensament. Que no cal entendre-ho tot per sentir-ho tot. I que potser només quan abracem l’estranyesa que som —la diferència, la vulnerabilitat, la passió— podem començar a existir de debò.

Fabio Genovesi va néixer el 1974 a Forte dei Marmi, a la Toscana. Ha escrit novel·les, teatre, guions de cinema i reportatges. El 2015 va guanyar l’edició jove del Premi Strega i el 2018 el Premio Viareggio. Aquesta és la seva primera obra traduïda al català, publicada per Edicions del Periscopi

“Encenem un llum  i pensem que ens il·lumina, i en canvi ens enlluerna i prou,  un llumet de quatre rals ens oculta els estels i totes les meravelles del món. Com els raonaments, tots aquests raonaments de quatre rals que serveixen per entendre les coses, i que en canvi ens prenen les emocions”. I potser sí, potser toca apagar una estona aquests llums i mirar el món des d’una altra foscor, una que ens deixi veure de veritat.