VETLLAR PER ELLA

             "Hi ha silencis que no són buits, sinó plens d'allò que no s'ha pogut dir."

Vetllar per ella (Veiller sur elle), és la quarta novel·la de Jean-Baptiste Andrea, guanyadora del premi Goncourt i el premi novel·la FNAC 2023.

La història gira entorn de Mimo, un escultor que, després de retirar-se a un monestir, passa quaranta anys vetllant per "ella" —una presència, una absència, un amor. Un acte de fidelitat radical, d’amor absolut. Ara, en el tram final de la seva vida, mentre són els monjos qui el vetllen a ell, Mimo recorre amb una lucidesa serena però colpidora els moments que han definit la seva existència.

A través del seu record, desfilen gairebé sis dècades de la història d’Europa: la pujada del feixisme italià, les ferides profundes de la Segona Guerra Mundial, les lluites internes de l’artista... Però Vetllar per ella no és només una crònica històrica ni una història d’amor convencional. És, sobretot, una meditació sobre la bellesa, l’art com a acte de resistència, la memòria com a escultura que es modela amb silencis, pèrdues i presències.

Jean-Baptiste Andrea construeix un relat delicat, intens i profundament humà. Ens parla de la identitat que es forja en relació amb l’altre, de la vida que pren cos a través del record i del gest de vetllar com a forma última d’amor.

CURIOSITATS:

• Un escenari amb ecos literaris: L'acció de la novel·la transcorre, en part, en un monestir inspirat en la imponent Sacra di San Michele,  a la regió del Piemont. Aquest monestir, situat sobre una carena rocosal als Alps, no només ofereix un paisatge d'una força espiritual única, sinó que va inspirar també Umberto Eco per a escriure El nom de la rosa. 

• La Pietat de Miquel Àngel (1498-1499), va viatjar a Estats Units l'any 1964  per ser exposada  durant l'Exposició Universal de Nova York. El 21 de maig de 1972, a la basílica de Sant Pere, la Pietat va patir un atac vandàlic un home la va colpejar repetidament amb un martell de geòleg, causant-li danys al rostre i al braç esquerra de la verge. 

EL CALAMAR GEGANT

“Quan volem imaginar paradisos verges, ens adonem que només existeixen a la imaginació.” 

Si no fos pel Pep, segurament aquest llibre no hauria arribat a les nostres mans, però gràcies a la seva recomanació, El calamar gegant, de Fabio Genovesi, ens ha sorprès, remogut i fet pensar. I molt.

Aquesta lectura comença parlant d’un animal misteriós dels abismes marins, però ben aviat ens adonarem que aquest calamar és només una excusa per endinsar-se en qüestions molt més profundes: la condició humana, la ignorància, la tendresa, la pèrdua de la connexió amb la natura...

La seva manera d’escriure és propera, irònica i aparentment desendreçada. Salta d’un tema a l’altre com ho fa el pensament quan es deixa portar per les emocions. A l'inici pot desconcertar, però aquest caos aparent és el que fa que la lectura sigui viva, intensa i profundament humana. Parla d’exploradors, de criatures impossibles, de fosses marines, però també de família, de records, de veritats incòmodes i de mentides necessàries.

Fa un recorregut fascinant per trobades (reals o llegendàries) amb el calamar gegant, a través de figures sovint oblidades com Erik Pontoppidan, el capità Goosen o Pierre Denys de Montfort. I també Mary Anning, que va fer descobertes extraordinàries però va ser ignorada pel fet de ser dona. Genovesi aprofita aquestes històries per fer-nos reflexionar sobre com ens relacionem amb el desconegut, amb el mar, amb allò que ens supera. I en com sovint preferim una explicació —encara que sigui falsa— abans que acceptar el misteri.

Però si alguna cosa ens ha colpit especialment és la seva mirada sobre la crisi ecològica. El mar està morint, i nosaltres amb ell. Parla d’animals que confonen el plàstic amb aliment, de bosses que s’assemblen massa a tentacles, d’illes de deixalles que suren a l’oceà... I ens recorda, sense artificis, que això no és ficció, sinó la nostra realitat. Com diu Genovesi: “som nosaltres el verí de la vida. Som l’herbicida de la bellesa.”

El calamar gegant ens convida a aturar-nos i respirar. A recuperar una mirada més lenta, a deixar espai a la bellesa de les coses petites que sovint passen desapercebudes. Llegir-lo és com deixar de tocar de peus a terra per una estona i submergir-se en un mar obert, sense mapa ni mesura.

És un llibre que t'acompanya molt més temps del que dura la lectura. I potser, com a nosaltres, us encomanarà el desig de perdre-us una mica per trobar allò que val realment la pena: la pregunta sense resposta, la diferència que incomoda, l’estranyesa que salva. Ens convida a perseguir les passions amb el cor ple i la ment oberta. Genovesi també ens recorda que no cal arribar a cap meta per viure intensament. Que no cal entendre-ho tot per sentir-ho tot. I que potser només quan abracem l’estranyesa que som —la diferència, la vulnerabilitat, la passió— podem començar a existir de debò.

Fabio Genovesi va néixer el 1974 a Forte dei Marmi, a la Toscana. Ha escrit novel·les, teatre, guions de cinema i reportatges. El 2015 va guanyar l’edició jove del Premi Strega i el 2018 el Premio Viareggio. Aquesta és la seva primera obra traduïda al català, publicada per Edicions del Periscopi

“Encenem un llum  i pensem que ens il·lumina, i en canvi ens enlluerna i prou,  un llumet de quatre rals ens oculta els estels i totes les meravelles del món. Com els raonaments, tots aquests raonaments de quatre rals que serveixen per entendre les coses, i que en canvi ens prenen les emocions”. I potser sí, potser toca apagar una estona aquests llums i mirar el món des d’una altra foscor, una que ens deixi veure de veritat.

LA VEGETARIANA

 

La rebel·lió silenciosa: La Vegetariana de Han Kang

Si decideixes endinsar-te en aquest llibre, fes-ho amb temps i amb espai: és una obra per llegir-la amb tots els sentits. I si pots, llegeix-la entre arbres. Potser, com nosaltres, hi voldràs tornar, en silenci, un dia de tardor, per deixar que les arrels dels teus pensaments també trobin un lloc on créixer.

La Vegetariana, de Han Kang, és un d’aquests relats que romanen a la memòria com un somni persistent, bell i inquietant alhora.

La història s’origina a partir d’un gest aparentment insignificant: Yeong-hye, una dona discreta i reservada, decideix deixar de menjar carn. Però aquesta decisió, motivada per un somni violent que la turmenta, es revela com un acte de resistència silenciosa. No es tracta només d’una opció dietètica, sinó d’una autèntica rebel·lió íntima —tímida, callada, gairebé imperceptible— contra una existència que l’asfixia: una societat patriarcal, un matrimoni buit, una família que imposa rols i expectatives sense espai per a la dissidència.

Han Kang construeix un relat fragmentat, narrat des de la perspectiva de tres persones diferents: el marit, el cunyat i la germana de Yeong-hye. Cadascun aporta una capa de comprensió —i sovint d’incomprensió— al que viu la protagonista. L’autora no ens ofereix accés directe a la ment de Yeong-hye, i aquest silenci narratiu és una de les grans virtuts del llibre: ens obliga a llegir entre línies, a intuir allò que no es diu, a confrontar els límits de la nostra empatia.

Llegir La Vegetariana envoltat de natura no és un simple gest estètic. El bosc esdevé un mirall que amplifica el conflicte interior de la protagonista i ens connecta, com a lectors, amb una vida més silenciosa però no menys vibrant. El cant dels ocells, el cruixir de la fullaraca, l’olor de terra humida... Tot contribueix a despertar la pell i els sentits, i a fer-nos reflexionar sobre quants desitjos hem emmudit per encaixar, sobre quants “no” hem deixat de pronunciar per por o per inèrcia.

 

Quan llegir et fa viatjar... Hi ha lectures que, gairebé sense voler, obren finestres a llocs que no coneixíem. La Vegetariana ens ha despertat una curiositat que va més enllà de la història. Ens ha acostat a una cultura que sovint ens queda llunyana. Ens ha fet imaginar que, potser algun dia, tastarem un plat com el Tangpyeongchae en una petita taverna de Seül, aprendrem a cuinar Kimchi en una cuina casolana, o caminarem entre les corbes futuristes del Dongdaemun Design, una de les impressionants obres de la gran  arquitecta Zaha Hadid.

I mentre això no arriba, seguirem llegint. Perquè llegir, al cap i a la fi, també és una forma de viatjar.

Curiositats des de Corea del Sud:

Kimchi(김치)
El plat nacional per excel·lència de Corea, declarat Patrimoni Cultural Intangible de la Humanitat per la UNESCO el 2015. Prové de “chimchae” (verdura marinada) i es basa en col de napa fermentada amb pols de pebrot vermell, all i salsa de peix. Tant pot servir de plat principal com de guarnició, i destaca pel seu equilibri entre picor i acidesa lleugera.

Tangpyeongchae(탕평채)
Plat tradicional fet amb gelatina de fècula de mongeta, espinacs, brots, ou i carn tallada molt fina. El seu nom significa "equilibri i concòrdia.

Centre cultural Dongdaemun Design Plaza Seül (DDP) 2014

Una de les grans obres de l’arquitecta Zaha Hadid, símbol del Seül més contemporani. Amb la seva forma orgànica, corbes suaus i espais oberts, trenca amb el convencional.

 

 

L'Extranya desaparició de l'Esme Lennox

Maggie O'Farrell

Quan parlem de la desaparició de l'Esme Lennox en aquesta novel·la de Maggie O'Farrell, podem arribar a pensar que avui en dia seria impossible que una dona fos esborrada de la societat d'aquesta manera. Tanmateix, la història de l'Esme no és una ficció tan allunyada de la realitat que van viure moltes dones al llarg del segle XX. En aquells temps, no era gens estrany que una dona fos tancada en un asil per raons "poc mèdiques", simplement perquè no encaixava en el rol que la societat i la seva família li havien imposat.

La novel·la comença quan l'Iris Lockhart, una dona contemporània amb una vida moderna,  rep una notícia inaudita: una germana de la seva àvia de la qual no n'havia sentit a parlar mai, està a punt de rebre l'alta de l'hospital psiquiàtric on ha passat gairebé tota la seva vida. Aquest descobriment desencadena una sèrie de revelacions que sacsegen la seva concepció de la seva pròpia família i la porten a endinsar-se en la vida oblidada de l'Esme Lennox.

El relat es desplega amb una estructura fragmentada, alternant entre el passat i el present, oferint-nos diferents perspectives que, al principi, poden semblar disperses, però que a poc a poc es van entrellaçant de manera magistral. Els personatges rejoveneixen i envelleixen al ritme de la narració, i el lector va descobrint a poc a poc la magnitud de la injustícia soferta per l'Esme. Aquesta estructura, que en un primer moment pot desorientar, acaba sent una de les grans virtuts de la novel·la, ja que ens permet viure la incertesa i el desconcert d'Iris mentre descobreix la veritat. Un cop arribes al final, sents la necessitat de tornar a llegir les primeres pàgines per redescobrir les pistes subtils que l'autora ha deixat amagades.

Més enllà del misteri familiar, la novel·la posa al descobert els mecanismes d'exclusió que durant anys van servir per silenciar aquelles persones que no encaixaven en els patrons socials establerts. En un món on la reputació familiar ho era tot, una dona independent o senzillament diferent podia ser considerada un perill, una taca a la perfecció de la família. La línia entre normalitat i patologia es revela extraordinàriament fina, i la història ens obliga a preguntar-nos: qui té el poder de definir què és la bogeria? I quantes vides s'han destruït sota aquesta etiqueta injusta?

Amb les seves 215 pàgines, L'estranya desaparició de l'Esme Lennox no és simplement una novel·la sobre un cas de negligència familiar. És una reflexió profunda sobre les expectatives socials, sobre el paper de la dona en la història i sobre la facilitat amb què una persona pot ser reduïda al silenci si no compleix allò que s'espera d'ella. 

 

 

EL COCINERO DE LOS ÚLTIMOS DESEOS

 2017

Yojiro Takita (director Okuribito "Despedidas")

"Els millors plats s'elaboren amb el cor"

És una història que gira al voltant de Mitsuru Sasaki, un xef dotat d'una habilitat extraordinària, que pot replicar qualsevol plat amb tan sols provar-lo una vegada. Però el seu perfeccionisme extrem i la seva incapacitat per connectar emocionalment amb els altres l'han portat a perdre-ho tot, el seu prestigiós restaurant, les relacions familiars i, en última instància, el sentit de la seva vida.

Ofegat pels deutes i amb una carrera professional en ruïnes, Sasaki accepta encàrrecs com a xef per a clients disposats a pagar generosament pels seus serveis. Ofereix cuinar plats concrets per a persones que es trobin al llit de mort, ajudant-los, per tant, a complir els seus últims desitjos. En aquest punt de la pel·lícula, però, rep una missió insòlita, recrear un banquet ideat pel mític xef Yamagata durant l'ocupació japonesa de Manxúria a la dècada de 1930. Aquesta tasca el força a investigar, recrear i perfeccionar una recepta que transcendeix el temps, convertint-se en un repte tant culinari com emocional. 

A mesura que es desenvolupa la trama, queda clar que la grandesa d'un plat no es troba únicament en la seva tècnica impecable, sinó en la capacitat per connectar amb les emocions i amb les persones. El director Yojiro Takita, reconegut per la seva sensibilitat artística i emocional que va captivar al públic a Despedidas (Okuribito, guanyadora de l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa el 2008), utilitza aquí l'alta cuina com un símbol del perfeccionisme humà i com una metàfora de la vida. En cada pas de Sasaki per desxifrar la recepta història, el públic és convidat a reflexionar sobre com la cerca obsessiva de l'èxit pot allunyar-nos de les coses que realment importen. El banquet del xef Yamagata, més enllà de ser un desafiament gastronòmic, es converteix en un fil conductor per explorar temes universals com la memòria, la nostàlgia i la reconciliació amb el passat.

El cocinero de los últimos deseos és una història emotiva que ens recorda que mai és tard per redescobrir el significat de la nostra vida i que les passions oblidades poden ser el motor per a la transformació personal. Ens convida a reconsiderar les nostres prioritats en un món frenètic, a reflexionar sobre les nostres connexions amb els altres i a valorar les petites coses que realment donen sentit a l'existència.

El MAGO

"La màgia no existeix per ser entesa, sinó per ser viscuda" 

Avui us proposem un viatge literari fascinant, El Mago de John Fowles, una obra que ha captivat generacions de lectors des de la seva publicació el 1965.  

El protagonista d'aquest llibre és Nicholas Urfe, un jove anglès que, després de passar per una crisi existencial, accepta una feina com a professor a una petita illa grega. Allà coneixerà a Maurice Conchis, un personatge enigmàtic que transformarà la seva realitat amb jocs psicològics, escenificacions teatrals i una manipulació constant dels límits entre la realitat i la ficció. 

Una novel·la plena de metàfores i referències literàries i mitològiques on cada detall sembla estar carregat de significat. Fowles juga amb el lector com ho fa Conchis amb Nicholas, ens endinsa en una teranyina d'intriga i dubtes on res no és el que sembla. 

El Mago és molt més que una història; és un laberint de sensacions, emocions i misteris, un relat que ens obliga a qüestionar la nostra percepció i a reflexionar sobre els límits de la llibertat, l'amor i la identitat. Podrem mai comprendre als altres, i a nosaltres mateixos? 

En un moment donat el personatge de Conchis reflexiona sobre la tragèdia del segle XX afirmant: "La raça humana no importa. El que no s'ha de trair és el propi jo". Quan Nicholas li respon: "Suposo que es podria afirmar que Hitler no va trair el seu propi jo", Conchis replica: "Tens raó. No ho va fer. Però sí que hi va haver milions d'alemanys que ho van fer. Aquesta va ser la tragèdia. El greu no va ser que hi hagués un home amb el valor suficient per ser malvat, sinó que hi hagués milions de persones sense el valor suficient per ser bones".

CURIOSITATS:

• L'illa de Phraxos no existeix: L'illa grega on té lloc la novel·la és fictícia, però està inspirada en l'illa de Spteses, on Fowles va donar classes d'anglès.
• 1977: nova edició del llibre revisada per l'autor:  Dotze anys després de la seva publicació, John Fowles va reescriure capítols  afegint-hi escenes amb una càrrega eròtica, reflectint un enfocament més madur i valent cap a les dinàmiques sensuals dels personatges.